EL SENYORIU DE JOAN CORTS D’ESPLUGUES

Joan Corts d’Esplugues era fill de Francesc Joan Corts i de Beatriu d’Esplugues. Era clergue i tingué tres germanes, Isabel, Maria i Àngela.

Visqué en el segle XV i XVI, un temps de prosperitat valenciana, un temps en que la literatura i les belles arts assoliren la seua edat d’or i que, per contra, les epidèmies castigaren repetidament. Un temps de bandositats i lluites nobiliàries, d’aparences i ostentació.  Aquestes últimes estigueren molt presents tant en Joan Corts com en son pare, que per mantenir el seu alt nivell de vida tingueren que carregar-se amb una quantitat desorbitada de censos que acabaren no podent pagar i que davant la crítica situació, es veieren obligats a hipotecar les rendes i els drets del senyoriu de la Pobla.

El gener de 1516 morí Ferran el Catòlic. El succeí el seu nét, Carles I, que va unir en la seua persona tots els regnes d'Espanya. Aquest mateix any Gaspar Joan d'Esplugues interposà plet, reclamant el senyoriu a Joan Corts. Aquest acudí al Papa per a que anul·lara el plet presentat contra ell i les seues germanes. El Papa Lleó X li va emetre butlla el 7 d’agost del 1516, i fer ús de la seua autoritat apostòlica imposà silenci perpetu a Gaspar Joan d’Esplugues i als seus fills o descendents, a la vegada que li donà la Pobla a Joan Corts, amb els seus fruits i rendes, com si li pertanguera per dret hereditari i que poguera disposar, alienar i vendre qualsevol bé de l’administració, amb la condició d’assegurar el pagament de 1.500 sous anuals als beneficis i aniversaris deixats per Pere d’Esplugues. El Papa Lleó X, basant-se en la sentència arbitral entre el cabiscol de la Seu i Francesc d’Esplugues i imposant la censura eclesiàstica, canvià la voluntat de Pere d’Esplugues i manà als bisbes de Sogorb i Albarrasí, als ardiaques de Xàtiva i de València i a Geroni Fuster, canonge de Lleida, defengueren al clergue Joan Corts, als seus hereus i successors, per que gaudiren  pacíficament de l’administració de la Pobla i no foren molestats més ni per Gaspar Joan d’Esplugues ni per altres.

Joan Corts nomenà hereva universal a la seua germana Isabel i en el seu testament invocà ka butlla del 7 d’agost del 1516 atorgada per Lleó X, per a donar per extingida la rama dels Esplugues de l’administració de la Pobla i declarar-se legítim administrador, amb la facultat de disposar lliurement de tots els béns.

Entre 1519 i 1523 es desenvolupà als regnes de la Corona d’Aragó, un moviment social anomenat revolta de les Germanies. A València la revolta fou iniciada pels artesans amb la intenció que el poble participara en l’administració i el govern municipals, i amb el desig d’acabar amb els abusos de la noblesa i aconseguir la supressió dels impostos sobre la producció tèxtil i el comerç. A més a més, el poble era contrari a veure estrangers en el poder i a subvencionar la política imperial de Carles I. Les classes populars estaven molestes perquè els nobles havien abandonat la ciutat arran de l’epidèmia de 1519, fet que provocà un buit de govern, i perquè contínuament suportaven els atacs dels pirates. Aleshores els gremis s’armaren, s’agruparen per ofici i formaren la Junta Provisional de Govern, anomenada els Tretze que inicialment reconegueren a Carles I com a rei de València. El 21 de maig de 1520 aplegà a València el virrei Diego Hurtado de Mendoza amb una actitud d’oposició a les reivindicacions dels agermanats i un clar decantament a favor de la noblesa, causa per la qual el poble prengué posicions més radicals.

El 14 de juliol de 1521 els agermanats declararen la guerra al virrei i als nobles. I el castell de Xàtiva, on estaven les tropes reials, fou assetjat pels agermanats durant varis dies. Joan Corts, junt a un grup nombrós de cavallers, es concentrà a la Valldigna convocat pel duc de Gandia, Joan de Borja, per a mantenir una reunió i decidir, sempre sota les ordres del virrei Diego Hurtado de Mendoza, com fer front a la revolta.

El 39 d’agost dels agermanats foren derrotats a Oriola. Xàtiva i Alzira eren ja dos grans focus d’agermanaments. El virrei envià l’exèrcit contra Alzira al novembre de 1521, però no la pogué conquistar i atacà Xàtiva. El 21 de març de 1522 Antoni Navarro, conegut com l’Encobert liderava el moviment antisenyorial i defenia les idees més radicals dels agermanats. L’Encobert fou assassinat a Burjassot el 18 de maig de 1522. Pocs mesos després tingué lloc la batalla anomenada del Pont dels Soldats, per haver tingut lloc en el pont de fusta que salvava el barranc de Barxeta, prop de Cogullada, a la partida anomenada de la Calçada. Sobre la data exacta de l’enfrontament entre les tropes reialistes i els agermanats, n’hi ha discrepàncies d’uns autors a altres. Mentre Escolano i Agustí Ventura la situen a l’octubre, Fogues i Martí Soro diuen que tingué lloc el 15 d’agost, tres mesos abans de la rendició de Xàtiva. Per la seua part García Martínez s’inclinà pel mes de febrer.

La cavalleria reialista al front de la qual es trobava Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera estava formada, entre altres nobles, per Joan Corts. Els reialistes s’enfrontaren als agermanats en terme de Carcaixent, però al retirar-se i aplegar a la fusta que salvava el barranc de Barxeta, es produí un taponament que ocasionà la mort de Joan Corts, de Luis Sanz, fill del senyor de Senyera, de Hierónimo Malferit, de sis soldats castellans i de dos vassalls de Pedro Masa, entre altres.

Finalment les tropes del virrei reduïren Xàtiva el 5 de desembre de 1522, i a principis de l’any següent  sotmeteren Alzira. Les represàlies foren nombroses i segons Sanz Puig, entre el virrei Hurado de Mendoza i Germana de Foix dictaren 112 penes de mort i imposaren multes a diverses poblacions i col·lectius per un import de 62.000 ducats. En la rebel·lió de les germanies perderen la vida 12.000 persones, i a la fi noblesa i alta burgesia mercantil isqueren enfortides.

A la Pobla els veïns només s’agermanaren de pensament per por a la reacció del senyor i a les represàlies de diverses partides a cavall que, dirigides pels nobles, recorrien la Ribera i la Costera. Tal com certificà Miquel García, notari d’aquella època, contrari a la revolta agermanada: Es veritat que alguns llochs o viles de senyors, que per temor de los senyors no’s pogueren en lo principi agermanar eren més agermanats en lo cor e voluntat que tots los altres, e així, quan tinguérem lloch de agermanar-se feren molt males obres.  Sobre l’actitud dels poblatans García Martínez opina de manera semblant: En la escaramuza de Carcaixent de 1522 murió el senyor de la Pobla, Corts, enrolado en los ochenta cavallos que mandaba don Ramón de Rocafull. És obvio que este noble se jugava muchas coses en la guerra, però no sus vasallos cristiano-viejos como para luchar desde el lado aristocrático.

Navarro i Sanchis, JL. (2017). La Pobla Llarga: Anotacions per al 700 aniversari.